Fonts històriques per a la Història del Col·legi de Metges de Castelló

La recerca de dades per a l’estudi de les professions liberals en el primer terç del segle XX a Castelló m’ha dirigit aquesta vegada al Col·legi de Metges de Castelló on, vaja per davant, tinc que destacar les facilitats i l’amabilitat del personal, i per suposat, dels seus directius que m’han permès la consulta de les seues fonts històriques.

Encara que aquest estudi ha de formar part d’un altre més ampli, l’ocasió de celebrar els primers cent anys del Col·legi, m’ha permès exposar i comentar les primeres dades que poden obrir una nova visió per al coneixement de la història recent de la societat castellonenca.

En primer lloc estan les fonts manuscrites que enumerem a continuació:

- Un llibre sense títol, enquadernat de forma manual que podíem conceptuar com de sol·licitud d’inscripció en el Col·legi i a continuació, de l’acord de la seua incorporació, per tant fa de llibre de registre de col·legiats. En la primera fulla, que està numerada amb el nº 2 (de la primera hi ha senyals de que ha estat arrancada) apareix la sol·licitud i l’acord de la seua incorporació de Eliseo Soler y Breva en data del 27 de setembre de 1898. La última fulla és la nº 200 i és d’ Abdón Sanchez Romero en data de 28 de març de 1901. En aquestes solicituts també consten el lloc de naixement, el de residència, l’any que comença a exercir, la universitat on ha estudiat i l’any de llicenciatura. Encara que en algun cas falten dades per complimentar en conjunt podem considerar-lo molt complet.

- Un llibre amb el títol "Registro de colegiados", enquadernat ja d’impremta, en la que només apareix la inscripció dels col·legiats, de la que el nº 1 és José Pachés Andreu en data del 27 de setembre de 1898 (la mateixa que el llibre anterior) i la última és la 248 de Francisco Lopez Ibañez en data del 6 d’abril de 1906. El llibre està numerat fins la 298, però aquestes últimes estan en blanc. Ací també consten a més, el lloc de residència, el de la universitat on es va llicenciar amb el corresponent any i en un apartat d’observacions, els càrrecs col·legials, trasllats a altres llocs de residència, amonestacions i fins i tot l’any de baixa per defunció.

Aquestos dos llibres són quasi sincrònics, doncs comencen en la mateixa data encara que el segon acaba cinc anys més tard, possiblement el segon sia una còpia del primer però amb un llibre més presentable.

- Un llibre amb el títol "Registro general de colegiados. Tomo 1º, nº1 al 500" aquest llibre realment és la continuació de l’anterior, doncs comença el 17 de juny de 1917 amb la fulla nº 1 amb Saturnino Noguera Gallur fins Rafael Navarro Soler inscrit en la fulla nº 500 el 27 de gener de 1944. El buit cronològic que hi ha entre 1906 i 1917 és el temps en que la col·legiació no era obligatòria i per això en data de 15 de juny de 1917 hi han inscrits de cop 25 col·legiats. El Reial Decret, pel qual es disposava definitivament que la col·legiació mèdica era obligatòria, és de 17 de maig de 1917.

En aquest llibre consten dades noves respecte als anteriors de tipus familiar com l’estat civil, el nom de l’esposa i el número de fills o de tipus professional com l’especialitat del metge o el càrrec que acompleix en els diferents serveis de sanitat pública (Hospital Provincial, Casa Socorro, Benficiencia, Dispensario Antituberculoso, Ferrocarriles, Sanidad Militar, Casa S.G. de leche, etc). En l’apartat anomenat "historial" apareixen càrrecs col·legials, d’inspector de sanitat, sancions imposades pel Col·legi, concessió de títols de "Colegiado de Honor", baixes i depuracions per motius polítics derivats de la guerra civil 1936-39,etc. Tambè hi han altres dades que no es complimenten mai i alguns col·legiats que no complimenten totes les dades habituals.

- Un llibre amb el títol "Junta Directiva. Preliminares. 1-8-1898". En primer lloc hi han quatre actes de l’elecció de la Junta de Govern del Col·legi dels dies 1, 2, 3 i 4 d’agost de 1898, a continuació hi han sis actes de sessió ordinaria de la Junta General de Metges des del dia 28 de gener de 1900 fins el 15 de juny de 1905 acabant en la fulla nº 51.

- Un llibre de "Actas Junta Directiva" que va des del 5-8- 1898 a 21-12-1900, on apareixen un total de 42 actes i que consta de 81 pàgines numerades.

- Un llibre de "Junta General" que va des del 2-11-1898 a 21-3-1910 i que abasta dos períodes: En el primer nomès hi ha un acta de la Junta General del 2 de novembre de 1899 (Després vindrien les que hi han al llibre "Junta Directiva. Preliminares" a partir del 28 de gener de 1900). En el segon, després de dues pàgines en blanc apareixen onze actes de reunió que semblen ser de Junta General que van des de el 15 de juliol de 1909 fins 21 de març de 1910. Per tant des de 1905 fins 1909 no hi ha cap acta de Junta General.

Aquestos últims tres llibres manuscrits, com el mateixos títols ho indiquen, arrepleguen els acords de la Junta i els primers problemes del funcionament del Col·legi, alguns d’ells derivats de la qüestió de la col·legiació obligatòria, de l’intrusisme de particulars amb ofici sense base científica-universitària o també de denuncies entre els propis col·legiats per la invasió de la plaça d’un metge que no era la seua.

L’única font impresa que hem consultat és la del "Boletin de los Colegios Médicos y de Farmacéuticos de la província de Castellón" publicació que amb periodicitat quinzenal arranca de l’1 de gener de 1900 (nº 1) acabant està primera etapa el 1 de desembre de 1903 amb el nº 95.

Considerem que el fet de que des d’un principi l’esmentat Butlletí sia de Metges i Apotecaris conjuntament, respon a que el Reial Decret de 12 d’abril de 1898 (Gaceta de 15 d’abril) creava el Col·legi de Metges i d’Apotecaris al mateix temps amb els seus respectius estatuts. Per altra banda també hi ha que tenir en compte que les dues professions han mantingut durant el últim segle unes afinitats científiques a la vegada que complementàries amb exemples d’associacions anteriors com" La Fraternidad Médico-Farmacéutica" revista alacantina publicada en 1887 i per suposat també hem de pensar en la qüestió econòmica, ja que d’aquesta manera s’estalviaven despeses d’impressió.

Aquesta publicació conjunta va durar fins l’1 de gener de 1903 (nº 73), a partir doncs d’aquesta data el Butlletí és ja òrgan exclusiu del Col·legi de Metges. En l’esmentat número apareix una nota amb els següents termes:

"La Junta de Gobierno del Colegio de Médicos de esta provincia, de acuerdo con la del Colegio de Farmacéuticos de la misma, ha dispuesto que el Boletin sea órgano exclusivo del Colegio de Médicos.

Rogamos a los Srs. Farmacéuticos que quieran continuar la suscripción, nos lo indiquen porque de lo contrario los consideraremos como bajas en la misma.

El que nuestro periódico sea órgano del Colegio de Médicos, no obsta para que publique cuantos trabajos referentes a la colegiación se dignen a enviar los Srs. Farmacéuticos que sean suscriptores"

La creació del Butlletí, que era de subscripció obligatòria per als col·legiats responia a "la imperiosa necesidad sentida por los colegiados, de alcanzar cuanto notable ocurrir pueda dentro del orden profesional y científico" (nº 1) i veritablement aquestes dues vessants seran les més desenvolupades al llarg de la seua història, les noticies de caràcter professional i la publicació de treballs científics originals dels propis col·legiats o traduccions, podent considerar al metge establert en Vila-real, Ramón Godes, com un dels col·laboradors més assidus i "ánima mater" del Butlletí. Precisament, en l’últim número d’aquesta primera etapa (desembre 1903), hi ha un escrit que fa de portaveu de la Junta de Govern del Col·legi que entre altres qüestions, expressa: "gracias a la buena voluntad del Sr. Godes, de Vila-real, que ha llevado pacientemente en estos dos últimos años el peso del periódico con una constancia y abnegación digna del mayor encomio". Són les paraules finals, sobre la consideració de suspendre la publicació del Butlletí, i sobre la que es va acordar, seguir publicant-lo però només en la part professional, excloent la part científica, per tal d’abaratir-lo, ja que a partir d’aquest any la col·legiació deixava de ser obligatòria per a exercir la medicina (Reial Ordre de 21 de gener de 1903) i això suposava que hi haurien menys col·legiats. En aquest sentit no coneixem exactament la disminució del número, però pot servir de referència que en una votació oberta celebrada l’1 de febrer de 1903 en el si de la Junta General del Col·legi van eixir aquestos resultats:

Partidaris de la col·legiació obligatòria------------- 143 vots

Partidaris de la col·legiació voluntària-------------- 13 vots

Partidaris de ninguna col·legiació------------------- 3 vots

Indiferents----------------------------------------------- 16 vots

Per tant podem suposar que la majoria dels col·legiats en la província de Castelló estaven a favor de la col·legiació obligatòria.

Seguint amb el final de la publicació del Butlletí, el fet és que eixa continuació, només amb la part professional, que es proposava des de la Junta de Govern, o no es va dur a terme o no s’han conservat els exemplars, però m’incline a favor de la primera consideració, perquè quan torna a publicar-se el Butlletí és en maig de 1920, començant amb el nº 1 de l’any primer, coincidint a més amb el Reial Decret de 15 de maig de 1917 que disposava definitivament la col·legiació obligatòria, per tant la vida del Butlletí coincideix amb l’obligatorietat de la col·legiació, perquè el que també és cert és que malgrat totes aquestes dificultats el Col·legi va seguir existint i funcionant.

Aquesta segona etapa del Butlletí que comença en 1920 acabarà en juliol de 1936 amb el número 180 de l’any XV. En una nota mecanografiada que apareix en el primer número de 1936 ho expressa clarament: "Advertencia: La publicación de este Boletin se suspende a partir de agosto de 1936 debido a la guerra civil." Per tant un altre període sense Butlletí, fins que en març de 1971 començarà l’última etapa fins l’actualitat.

Fins ací hem tractat de mostrar les diferents fonts històriques mecanografiades o impreses que han estat al nostre abast en el Col·legi de Metges de Castelló i que crec tenen una importància considerable per tal d’entendre una vesant més de la història contemporània de la ciutat de Castelló: la relacionada amb els professionals de la medicina que tanta influència van tenir en la vertebració de la societat, en la conformació d’una elite social al capdavant de la ciència tan necessària en la nostra ciutat, i amb un pes social i polític indubtable.

Amb les primeres dades obtingudes volem traçar ací una aproximació a l’estudi dels primers col·legiats de principis de segle com un col·lectiu que irrompeix amb la força dels seus estudis universitàris, juntament amb altres col·lectius semblants per tractar de modernitzar la nostra societat.

Com hem dit abans les dades amb les quals anem a treballar es refereixen exclusivament als col·legiats que resideixen i exerceixen a la ciutat de Castelló, deixem per tant per a una altra ocasió a aquells que treballen en la resta de la província.

Si atenem en primer lloc el ritme de col·legiació, podem distingir varies etapes, la primera, que abasta des de la creació del Col·legi en 1898 fins 1902 coincidint amb el final de l’obligatorietat de la col·legiació, en tot aquest període s’inscriuen 31 metges; la segona, fins l’any 1920, quan s’ha imposat definitivament l’obligatorietat, i de la que hem trobat un llistat complet de "los señores Medicos Colegiados que ejercen en la provincia de Castellón" (Boletin Colegio de Mèdicos, agosto, 1920, nº 4) on apareixen 37 metges que exerceixen a Castelló; la tercera, que arribaria fins juny de 1938 quan Castelló es ocupada pel general Franco, en la que s’inscriuen 50 metges més, però de la qual no sabem exactament les baixes, els trasllats o les defuncions; i per últim fins 1944, que és la data on arriben les fonts consultades, en la qual apareixen 22 metges més, amb la mateixa salvetat de l’etapa anterior. En total 140 metges inscrits en el Col·legi, però que no podem assegurar que abasten absolutament a tots, per varies qüestions, una és el que ja hem comentat sobre la col·legiació, però una altra és que respecte a una altra font històrica com és el cens electoral hi ha diferències. No obstant això el que ens interessa ara és la relació de metges amb el número d’habitants per veure fins a quin punt la societat estava assistida: Tenim dues dades amb les quals podem fer alguna comparació: la primera és de 1898-1902, i la segona, de 1920. En 1900, Castelló tenia 29.904 habitants per al quals tenia 31 metges; en 1900 Alacant tenia 62.546 habitants per als quals tenia 38 metges(en 1898). Les xifres de Castelló representen 964 habitants/ metge (En 1980, Espanya tenia 460 habitants per metge). En 1920, Castelló tenia 34.457 habitants per als qual tenia 37 metges, resultant 931 habitants/metge, en Alacant no hi ha xifres per a 1920, però en 1925 tenia 85 metges. Totes aquestes xifres venen a demostrar que el nivell assistencial pel número de professionals era bo, i fins i tot la tendència anava millorant, una altra cosa seria veure si l’educació sanitària o les possibilitats econòmiques dels malalts els permetia accedir a ells.

Un altre aspecte que podem analitzar en les dades d’inscripció al Col·legi, és la Facultat de Medicina on van estudiar; dels 140 metges estudiats, només 82 (58’5 %) la consignen, essent no obstant això un mostreig significatiu. La que destaca, lògicament, per damunt de totes és la Facultat de la Universitat de València amb 51 dels metges que s’havien llicenciat en ella. Després venen ja molt per darrere, Madrid amb 10 i Saragossa i Barcelona amb 6 cadascuna. Per últim tenim Granada amb 3, Salamanca i Santiago de Compostela amb 2, i Cadis, Salamanca, Valladolid i L’Havana amb 1. Tot açò ve a confirmar que el factor geogràfic, de proximitat, així com l’afinitat regional es valorava de manera especial a l’hora de triar el lloc d’estudi.

UNIVERSITATS D’ORIGEN DELS COL·LEGIATS

Respecte a l’any de llicenciatura, ens trobem també amb dades incompletes ja que només 117 (83’5 %) metges ho fan constar. De tots aquestos es pot veure una major incidència de llicenciats en el segle XX que en el XIX, destacant el període de la dictadura de Primo de Rivera (De 1923 a 1930, 21 llicenciats) i sobretot de la II República (De 1931 a 1936, 27 llicenciats).

Una qüestió que pot resultar interessant l’especialitat mèdica que consignen. També tenim en aquest cas dades incompletes, ja que només 70 (50 %) ho fan constar, ara bé, no sabem si el deixar en blanc l’apartat corresponent, és per falta de dades de qui omplia la fitxa d’inscripció, o perquè el metge no tenia cap titulació d’especialitat. Al tractar de fer un llistat-model d’especialitats ens hem trobat en titulacions amb nom diferent que corresponen exactament al mateix camp d’actuació ( per exemple, alguns posen "infància" i d’altres "pediatria"), o altres que associen a un mateix camp diferents especialitats des de un punt de vista actual (per exemple "Cardiologia y Nutrición"), probablement perquè les especialitats no estaven tan delimitades com avui en dia. Podem veure a continuació la llista d’especialitats, amb el número de metges entre parèntesi que ho fan constar:

Anàlisis clíniques (2)

Aparell circulatori (1)

Cardiologia i Nutrició (2). Un d’ells posa, cardiologia-tisiologia

Cirurgia general (6). Un d’ells posa, cirurgia ginecològica i un altre cirurgia urològica

Digestiu (3). Un, posa, aparell digestiu-radiòleg

Ginecologia- parts- cirurgia (3) Un d’ell només, ginecologia i altre ginecologia-cirurgia Medicina interna (1)

Nutrició i secrecions internes (1)

Odontologia (3). Tots posen, dentista

Oftalmòleg (7). Quatre d’ells posen, oculista

Oto-rino-laringologia (5). Un d’ells posa oculista, gola, nas i oïda. Dos, gola, nas, oïda

Parts (9). Un d’ell posa, parts-radiòleg

Pediatria (10). Un, posa, pediatra-medicina general. Cinc posen, infància.

Radiologia (5). Un posa, pit-radiòleg

Traumatologia i ortopèdia (2) Un només posa, Traumatologia

Urologia (1)

Venèria- sífilis (5). Dos posen, pell-venèria-sífilis. Un posa, venèria-pell

Vies respiratòries (3)

En el Registro General de Colegiados, apareix Antonia Fenollosa Perez, la primera metgesa inscrita al Col·legi, (fulla nº 390) de la que coneixem algunes dades del mateix Registre: en primer lloc, es va llicenciar en la Universitat de València en 1923, més tard es va inscriure al Col·legi en 1937, exercia a Borriana i estava casada, havent nascut 26 de juny de 1897. A part, en la Facultat de Medicina de la Universitat de València hem pogut completar aquestes dades amb el seu expedient acadèmic (nº 52 del curs 1921-22): Era natural de València, però el titol de Batxiller el va obtenir en l’Institut General i Tècnic de Castelló (actual F. Ribalta) el 11 de juny de 1915 amb la qualificaciö de "sobresaliente", cursant a continuació la carrera en la Universitat de València des del curs 1915-16 (curs preparatori) fins el 1921-22, amb 14 aprovats, 8 notables i 4 excel·lents. A continuació, en juliol de 1922 es va matricular per obtenir el Grau de Llicenciat obtenint la qualificació de "sobresaliente" en el tercer i últim exercici en eixe mateix mes de juliol, expedint-li el títol com hem dit el 8 d’octubre de 1923. Finalment en l’ Arxiu de l’Institut F.Ribalta hem comprovat que va estudiar durant els sis cursos de batxillerat des del 1909-1910 (1er Curs) fins el 1914-15 (6e Curs) amb un excel·lent expedient acadèmic. Els tres primers cursos com alumna col·legiada en el Col·legi Viciana de Borriana i els tres últims com alumna oficial de l’Institut.

Des de l’acabament de la carrera en 1923 fins 1937 no s’inscriurà al Col·legi, no sabem si per estar inscrita en un altre Col·legi, o per un motiu diferent. Tampoc no sabem, si anteriorment a l’esmentada, es va llicenciar en medicina o va exercir a la província de Castelló alguna altra dona, per això considerem important conèixer les circumstàncies personals d’aquesta metgessa pel que representa sobre l’inici de l’accés de la dona a la professió mèdica.

Conclusió

En general, la nombrosa irrupció dels professionals de la medicina a finals del segle XIX en Castelló representa una millora social considerable, si tenim en compte que l’estructura professional de Castelló ens mostrava una societat on el pes rural encara era molt definitori, amb el 37’10 % que es dedicava fonamentalment a l’agricultura, però que realment afectava molt més que el que les mateixes xifres ens indiquen. El metges, per la consideració social de la professió, es situaran com una élite, en el si d’una classe mitja acomodada, al costat de l’ administració local influint amb les seues opinions no només en qüestions relatives a la professió sinó en totes les altres que afectaven a la societat. En eixe sentit seria interessant estudiar les professions de polítics locals o caps d’altres organismes per veure el número de metges que hi han al llarg dels últims anys. D’altra banda també podem adonar-nos d’una mena "d’endogamia professional" que afectava a un número molt significatiu de metges, es a dir, de la quantitat de cognoms que es succeeixen des de principis del segle XX que representen una continuitat familiar de varies generacions arribant fins i tot a l’actualitat i que representa, en la major part dels casos, la reproducció social del propi estatus al llarg del temps.

Però en eixe moment la qüestió fonamental que es debatia entre ells mateixos és l’obligatorietat de la col·legiació per exercir la professió. Com ja hem apuntat a l’inici d’aquest article es barallen arguments a favor i en contra relacionats amb la defensa de la professió i la llibertat de l’exercici, o si d’aquesta manera es podia lluitar contra l’intrusisme o si sense llibertat no es podia atendre bé als malalts, totes aquestes raons ens apareixen en el Butlletí del Col·legi dels primers anys. En un altre nivell, el govern també mantenia una posició de dubte, d’ambigüitat que finalment es va decantar cap a la no obligatorietat en 1903, encara que en 1917 definitivament va canviar d’opinió.

En el fons, pense, que en plena Espanya liberal del segle XIX i principis del segle XX, la creació de Col·legis professionals es deuria sentir com una mena de continuïtat, amb altre nom, dels gremis que acabaven d’abolir les constitucions liberals en favor d’una modernització de la societat, ara bé, a mesura que la professió mèdica guanya pes social la col·legiació obligatòria esdevé lògica, en consideració a la pròpia defensa davant, per exemple, de l’intrusisme, que encara cuejava amb força com a pràctica tradicional, i del propi estat cada vegada més intervencionista, però de manera simultània o a conseqüència d’això, els metges assoliran un gran prestigi en els anys trenta per tot el que representa la professió, lligada a més, a avanços científics molt importants per a la salut, però també perquè, molt poc a poc, el poble en general, va lliurant-se de la influència religiosa i va confiant més en la ciència.

Finalment constatar que l’estudi a fons de les professions en els segles XIX i XX en Castelló encara està per fer, (nomès coneixem com a excepció la publicació del Col·legi d’Advocats, del que és autor Sebastian Albiol Vidal , de 1994), per tant és un camp d’investigació històrica que centrant-se fonamentalment en l’àmbit social, pot abastir una realitat molt interessant i concreta que pot ajudar-nos a comprendre més la nostra història més recent.

Francisco Mezquita Broch

Catedràtic d'historia de d'linstitud F. Ribalta de Castelló