Miquel Bellido,

un homenot"

Sembla que no pot sortir un número del "Butlletí" sense incloure una necrològica de companys, senyors de la medicina castellonenca. En aquest cas em pertoca recordar a un amig, un mestre en totes les vessants culturals, científiques i lúdiques que m’han enganxat a la vida.

A mitja edat entre el meu pare i jo, Miquel ya m’obria el desig de ser metge, a la rebotiga de la farmàcia on aquell treballava, quan jo era un preuniversitari. Aquell any guanyà el Nobel Severo Ochoa.

Al poc de ser metge de Castelló, em va fer soci de la Filarmònica, una de les seves grans aficions de les que vaig quedar contagiat, i que més moments de felicitat han donat a la meva vida. En altres "campanyes de reclutament", em va dur a l’Ateneu (que quasi tot li ho deu a ell) i al "club taurí" de Castelló, afició que portá inclosa el parlar del tabac i dels cigars-puros ("ja saps, hi ha del tamany de sis bous i de sis i "rejoneador"), encara que la seva passió era el tabac de potet per a plegar amb paper "bambú".

En canvi mai em va fer proselitisme polític, i això que savia lo molt que jo admirava la seva tasca inigualable a l’Ajuntament del nostre poble, on va fer la veritable transició cultural; sempre semblant que anava un poc per lliure quan la realitat era que quan els altres arribaven a quelcom, ell ja estava de tornada, amb el seu personal sentit de l’humor i una ironia davant de qualsevol esdeveniment, ja fos "sortida per la porta gran" o cornada mortal de necessitat, com ens va demostrar en la seva llarga malaltía, tan dignament suportada.

Ens ha deixat un home bo, de vasta cultura, en el sentit de Josep Pla un "homenot", un amig, un metge de Castelló.

Vicent Ripollés