Editorial
Fa molts anys, ja massa anys, la Medicina era cosa de dos: el malalt i el metge, que disposaven de tot el temps necessari per comunicar-se tots els detalls de la malaltia, i sovint el poder curatio era poc més que paraules. Al disposar de remeis cada vegada més efectius, la terapèutica es va fent farmacològica i quirúrgica, però la història clínica, l’anamnesi fonamentalment, és la clau de l’acte mèdic. Cosa de "quasi dos" encara...
La burocratitzacció primer i la tecnología després, van introduint una sèrie de "intermediaris" en el procès assistència i sanitàri i els mateixos metges, poc a poc, acurten la relació directa amb el malalt, fins arribar al temps actual en que la major part del procès de curar són proves cada dia més sofisticades de les que antigament coneixíem com a "complementàries". Avuì, la major part de la documentació de la història clínica és un gros conjunt de resultats analítics i de tècniques d’imatge. A més, la informàtica i les auditories de control de qualitat marquen uns objectius que amplien aquest canvi. El mateix malalt, quan li preguntes què li fa mal, pot respondre, "a la galaica", ¿quan me farán la TAC i la ressonància magnética??"... i no sembla preocupar-li desconèixer el nom del cirurgià que el va operar...
Els metges utilitzen cada vegada més temps en burocràcia i en tècniques. Es veuen més metges que "passen visita" va minvant en proporció al nombre total de treballadors i funcionaris de la sanitat pública.
En contrast, del país pioner d’aquest progrés -els U.S.A.- ens arriba la notícia de que les històries clíniques més detallades, i amb més temps de relació personal metge-malalt, són les que menys reclamacions judicials originen...
Cal que ens parem a pensar seriosament el problema, per conservar el calíu fonamental de la raó de ser de la Medicina i dels metges... de disposar cada vegada més de metges que es relacionen més temps amb el malalt, i que "salven els mots, que recorden el nom de cada cosa "als que vindrán darrere, als futurs METGES de CASTELLÓ
