Deixem Cartagena i el departament de Bolívar. Ara, la destinació és la costa nord-oest del Carib colombià: la ciutat de Santa Marta i la seua rodalia. Marxem en chiva a través de carreteres secundàries, tot vorejant la costa caribenya del departament de l'Atlàntic, que ens ha de conduir a Barranquilla, la ciutat més moderna del Carib colombià.
L'autobús duu ràdio i un cassette engegat amb música autòctona. S'ou un popurri de cúmbies, de vallenatos i també de salsa. Ritmes calents per ambientar aquest tram del viatge. Les lletres de les cançons parlen d'amors impossibles, d'amors furtius, de cossos suats que s'abracen. També de gelosies, d'assassinats passionals... Amb tot, però, la música crea una bona atmosfera de viatge.
El paisatge, de tant en tant, es fa aspre, sever. Planúries ermes, restolls, alguna acàcia solitària que espera un ocell esmaperdut. Res no queda d'aquell verger que envoltava la ciutat de Cartagena d'Índies.
Després d'una hora i mitja de trajecte arribem a Barranquilla —la Currumbita la Bella, dels nadius— , que és una ciutat populosa, esplendorosa i moderna. Ací, fem la primera parada obligatòria del viatge. Després de prendre un tinto (cafè) a un estadero, deixem la capital del departament de l'Atlàntic per resseguir la marxa cap al nord.
En sortim de Barranquilla, creuem el pont que hi ha sobre la desembocadura del riu Magdalena. Cal dir que aquest riu s'esdevé la línia de navegació fluvial més important del país. Riu de llegenda, el Magdalena, dóna nom al departament que travessa el territori colombià des del centre del país fins al mar Carib. Per ací passà l'adelantat Gonzalo Jiménez, l'any 1536, i explorà la desembocadura i el curs del riu i, atret per la llegenda de El Dorado, travessà els Andes i arribà a l'altiplà, on descobrí el regne txibtxa.
Després d'uns quilòmetres, la chiva s'atura perquè el conductor faça el pagament de les taxes que donen accés a la nova autovia que comunica les ciutats de Barranquilla i de Santa Marta. El guia, un jove colombià que estudia Turisme a Califòrnia, ens informa que aviat travessarem la Fotja Gran de Santa Marta. Aquest humit està format per les modificacions que fa la desembocadura del riu Magdalena i alberga petits poblats lacustres com ara Nueva Venecia, Trojas de Cataca i Pajarales. El paisatge, però, comença a fer-se cada vegada més trist: aquests poblius tenen el color terròs del fangar, amb les cabanes construïdes de palma i llauna. Són poblius mimètics que fan olor a confusió. Tot és bell i efímer a la costa nord de Colòmbia. Com un miratge fet de visions contradictòries. Com un goig per als sentits i per al pensament.
Enllà del riu Magdalena: Santa Marta i la seua rodalia
Com la vida i la mort. Però, a Colòmbia la misèria també hi és
Malauradament, la Fotja Gran de Santa Marta, la més gran de Colòmbia, ha estat delmada a conseqüència de l'activitat ramadera irracional que ha assecat una bona part de l'ecosistema humit de la zona. Però, sobretot, la construcció d'aquesta autovia que ara transitem ha estat el motiu principal d'aquest desgavell ecològic. El panorama és desolador. I no solament pel que fa a la vegetació dels manglars, sinó també pel que fa a la fauna del paratge. Manglars assecats, planúria deserta, on a penes si creixen els matolls i les acàcies. De tant en tant, algun ocellot que plana esmaperdut. I el fangar, tothora omnipresent, que adoba aquesta planúria agònica d'una aspra bellesa cruel.
I és que, al capdavall, tot és possible en aquest país de contrastos: el luxe i la pobresa es confonen tèrbolament, com una fatalitat. Però, el paisatge ens parla sense parar als nostres ulls. Ara, una colleta de nens que s'apleguen a vora carretera per oferir-te una mena de collars fets de dubtós corall, ara un rotgle de joves desvagats que t'ofereixen llaunes fresques de coca-cola. Tots volen vendre't quelcom, somrients impertèrrits, amb uns ulls negres, innocents; d'altres un punt malèvols.
