ESCENES DE L’ÍNDIA

La nova i la vella Delhi: el clam de la Sra. Clotilde. El basar dels lladres (II)

Vam dir bon dia a l’Índia amb el ulls encara mig clucs, entre lleganyes. L’Airbus 300-330 de la SAS va aterrar a l’aeroport de Nova Delhi, sense novetat. Arribàvem cansats, xops de suor, després del llarg vol, però, encuriosits pel desig de conèixer allò que ens podria ensenyar aquell viatge.

N'érem a Delhi, la ciutat de les set ciutats, la ciutat de les amples avingudes, dels parcs bucòlics, de les immenses arbredes. La ciutat colonial, ambaixadora de la gran metròpoli. També, però, la ciutat pobra, ennegrida pel fum del querosè, submergida en la malenconia dels carrers estrets, on rau l’excés de la vida i les sensacions més pregones, l’oblit i la misèria; on viuen legions d’intocables que encara hi callen. Sí, aquells que ens fan sabedors de la impossibilitat de vèncer el destí que els déus ens tenen reservat.

Rajesh vol dir Déu dels déus. Rajesh és el nom del guia que ens va acompanyar durant una bona part de l’itinerari per l’Índia. N’és el primogènit d’una família de bramans que viuen a Delhi, a una casa comunitària de la ciutat vella, des de fa tres generacions i, avui, en llevar-se, ha hagut de fer l’ofrena diària a Xiva —el ritual del puja—, el seu déu, el seu camí i guia.

Era migdia a la capital del Sultanat de Delhi i el sol queia com una espasa, superb, sobre els lloms d’una parella de vaques esquifides que s’arreceraven, impassibles, sota l’ombra d’una acàcia. Les olors penetrants dels plats de currys —que sortien de les paradetes de menjar—, s’ensumaven per entre les finestres de l’autobús i ens acariciaven les genives.

Recorde que feia una xafogor angoixant que et cremava la suor i els pensaments. Res no em va sorprendre, però, ni el trànsit urbà, que era furibund, ni la confusió dels carrers. El cap de recepció del Taj Palace hotel ens va donar la benvinguda amb els palmells de les mans plegades damunt el pit: Na masté! L’hotel feia una olor a naftalina i a humitat. Una humitat gairebé asfixiant que quallava l’aire. Després de prendre un bany a la piscina, manprenguèrem una primera eixida per tal de conèixer la ciutat de primera mà.

L’autobús va deixar-nos a les portes de la ciutat vella. Rajesh ens va apercebre perquè no ens aturéssim, per res del món, durant la visita. I és que, aviat, vam haver d’experimentar una de les escenes que més s’hi anaven a repetir al llarg del viatge: un eixam de nens de pell de xocolata ens deturaven a la porta de l’autobús, amb les mans enlairades i els ulls suplicants, aganats, perquè els hi donàrem una almoina.

Caminàvem per uns carrerons estretíssims, en filera, apressats, desconfiats; amb la precaució d’aquell que trepitja per primer cop un lloc desconegut, però també amb el pensament carregat de prejudicis, una mica indiferents, equívocs. Caminàvem d’esma entre una gentada de totes les edats que s’amuntegava, bulliciosa, a les voreres impossibles d’uns carrerons decrèpits, molt tristos. La gent gran, s’asseia impassible, amb els genolls a l’altura del rostre i els braços abandonats sobre els costats, contra els murs d’unes casiues de fang i palla, molt primitives, mimètiques. Alguns, però, paraven la mà, instintivament. D’altres feien com si estigueren meditant. Em vaig parar a fotografiar el cel d’aquell moment: el cel taronja a sobre del carrer, un cel enteranyiat pels fils de la llum. Sí, els cables elèctrics que s'entortolligaven per l’aire, com un sostre que semblava ofegar-ho tot. I al trespol del carrer s’arrenglerava la pols apegalosa que, juntament amb el fum calent que sortia dels motoricksaws, creava una sensació d’abrasament i de vida duta fins els límits de l’existència. Una noia demanava almoines amb un nadó mort als braços. La Sra. Clotilde va escridassar al cel: Mare de Déu, Senyor!

Àrabs, turcs, afganis i mogols envaïren successivament l’Índia, al llarg de la història. Van dur la seua religió: l’Islam, alhora que enriquiren aquesta terra amb la seua cultura i el seu art. La història de l’Índia, però, està plena de pàgines escrites amb la sang de disputes i guerres. La sang vessada pel fanatisme religiós entre hindús i musulmans. També ací i avui, com arreu del món i potser demà...

La cúpula de la Jama Masjid es retalla contra el cel de cap al tard. Aquesta mesquita és la més gran de tota l’Índia i es troba situada al bell cor de la Delhi vella. Des dels seus alts minarets, la veu enregistrada del muetzí, com un lament, crida a l’oració dels creients. La tarda dibuixava d’ocres i púrpures el perfil de la mesquita sobre la gran replaça. Rajesh ens donava algunes explicacions. Una colla de quinze o vint joves desvagats s’anaven apropant i, a poc a poc, ens van tancar dins d’un rotgle. Hi sentíem les mirades, profundament amagades, esfereïdores, si més no, estranyes. Però, semblava clar que ací, els exòtics n'érem nosaltres. El guia els hi va fer recular amb una mirada malèvola, potser assajada. Davant de la mesquita s’alçava el Fort Roig, majestuós i inalterable. Davall nostre el Chadni Chow, el basar dels lladres.

El basar dels lladres: l’Índia en conill

A l’Índia, la vida té, sovint, el caràcter d’insuportable, i això potser per una simple qüestió de subsistència. Una barreja entre el dolor i la misèria, el coratge i l’entusiasme per viure —la lluita per la supervivència en estat pur—, s’ensuma en tombar cada nova cantonada. En fer una ullada a aquests escenaris per on es passeja la vida a dojo, te n’adones que per als indis cada matí deu de ser un malson.

Els indis es lleven amb les primers clarors del dia, potser ja una mica resignats, i amb aquesta resignació comencen a fer alguna cosa —o potser no—, com si foren els espectadors d’una gran roda de fira que gira i gira, sense fi, a l’entorn d’un vuit, tot el dia sencer, tota una vida. Tal com passa ací, al Chadni Chow, on tot es canvia i es ven, on tot té un preu: des del parell de sabates que algun turista despistat ha deixat a l’entrada de la mesquita, sense haver fet el pagament per la seua custodia, fins a un grapat de peles de cogombre o de pataques, un tros de roba vella, una parella de serps...

Tot té un preu, però, ben segurament, res no pot pagar les sensacions que amaguen aquests racons bulliciosos, on roman l'essència d’un país sorprenent, captivador. Tot un èxtasi per als sentits: la mirada crua, de vegades infernal, d’un inframón de sorolls indescriptibles, de veus i silencis, d’olors mai no olorades. Una bufetada per al nostre gentil enteniment. L’Índia en conill.

Joan Bta. Campos i Cruañes